Fer i refer el litoral

El mar que arribava més endins

Al Born, la costa medieval era més pròxima del que suggereix el mapa actual. L’acumulació de sediments, les obres portuàries i l’expansió urbana van desplaçar la línia d’aigua. Llegir el litoral antic exigeix imaginar mar allà on avui hi ha carrers, edificis i infraestructures.^[1]

La costa no és una frontera fixa. És una zona que es mou per processos naturals i per decisions d’enginyeria. Cada moll modifica corrents i sediments; cada terraplè crea sòl; cada nova platja és també una obra de manteniment.

Barceloneta: un barri sobre terra produïda

La Barceloneta va néixer d’una relació específica amb port, fortalesa i mar. La seva trama estreta, els habitatges i les activitats marítimes no poden separar-se d’un territori creat i disciplinat per l’Estat. Pescadors, estibadors, tallers i banys van ocupar successivament una vora que canviava.^[2]

La proximitat al mar no significava accés lliure. Molls, instal·lacions, vies i treball portuari podien convertir l’aigua en espai productiu abans que recreatiu. La platja pública és una etapa, no l’essència intemporal del barri.

La costa industrial

Cap al Poblenou, el ferrocarril i les fàbriques van formar una barrera longitudinal. La ciutat produïa al costat del mar i, alhora, quedava separada d’ell. Entre indústria i platja van aparèixer també assentaments com Somorrostro, on milers de persones van viure en condicions precàries abans de les erradicacions i remodelacions del segle XX.

Aquesta història complica la idea de “recuperar el mar”. El mar no s’havia perdut igual per a tothom. Per a uns era lloc de treball; per a altres, habitatge; per a molts, una vora inaccessible o contaminada.

La gran obertura olímpica

La transformació associada al 1992 va retirar vies i usos industrials, va crear platges, parcs i la Vila Olímpica i va donar continuïtat al passeig marítim.^[3] L’accés públic és real i valuós. També ho és l’esborrament: el nou paisatge va substituir una costa productiva i socialment conflictiva per una imatge més neta, residencial i turística.

Més al nord, Diagonal Mar i el Fòrum van continuar produint litoral amb grans parcel·les, infraestructures i nous espais públics. A la desembocadura del Besòs, ciutat, riu, depuració, energia i mar es troben en una costa encara tècnica.

Una línia que necessita manteniment

Les platges urbanes depenen de sorra, neteja, protecció i decisions sobre temporals. El port continua expandint o especialitzant usos. El canvi climàtic afegeix erosió i risc. La vora més fotografiada de Barcelona és una infraestructura en treball continu.

Per entendre el litoral cal superposar mapes. El mar medieval, el barri portuari, la via ferroviària, Somorrostro, la fàbrica, la platja olímpica i el Fòrum no són episodis alineats sobre la mateixa costa. Són costes diferents construïdes una damunt de l’altra.

Al passeig marítim, les onades arriben a una línia que sembla natural. La ciutat ha treballat durant segles per posar-la exactament aquí.