Atles

Llista accessible de barris

1. el Raval — Ciutat Vella: A ponent de la Rambla, el Raval és l’antic suburbi extramurs convertit en una de les parts més denses de Barcelona: convents i hospitals, tallers i habitatge obrer, migracions successives, grans institucions culturals i una disputa constant per l’habitatge i l’espai públic.
2. el Barri Gòtic — Ciutat Vella: El nucli romà i medieval de Barcelona, recompost al segle XX com un “Barri Gòtic” monumental: sota la pedra antiga hi ha Barcino, el Call, cases habitades, carrers esborrats per la Via Laietana i una imatge patrimonial que també és moderna.
3. la Barceloneta — Ciutat Vella: Una ciutat marítima planificada al segle XVIII sobre la vora militar i portuària de Barcelona: cases estretes, treball pesquer i metal·lúrgic, mercat i vida cooperativa, comprimides avui entre l’habitatge quotidià i l’economia global de platja.
4. Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera — Ciutat Vella: Tres teixits reunits en un sol barri administratiu: els carrers de tallers de Sant Pere, el convent convertit en mercat de Santa Caterina i la Ribera mercantil, amputada per la Ciutadella i avui sovint reduïda a la marca turística del Born.
5. el Fort Pienc — Eixample: L’Eixample oriental on la quadrícula de Cerdà troba memòries militars, vies de tren, una antiga estació, equipaments culturals i una plaça cívica interior: un barri dens que sembla regular al mapa però que ha estat modelat per grans infraestructures.
6. la Sagrada Família — Eixample: Un barri de l’Eixample batejat pel monument que l’ha mantingut en obres durant generacions: la Sagrada Família s’alça dins una ciutat residencial de mercat, escoles, comerç i habitatge, mentre el perímetre turístic transforma carrers que abans formaven part del Poblet.
7. la Dreta de l'Eixample — Eixample: La part de l’Eixample que la burgesia va convertir en aparador, però també un barri de passatges baixos, mercats, porteries, oficines, escoles i interiors d’illa: la quadrícula de Cerdà llegida com una màquina de prestigi, negoci i vida quotidiana.
8. l'Antiga Esquerra de l'Eixample — Eixample: Una part de l’Eixample on la graella residencial es converteix cada dia en campus mèdic, mercat, escola, consulta, espai queer, carrer comercial i casa: un barri definit tant per qui hi viu com per les multituds que hi arriben per curar-se, estudiar o treballar.
9. la Nova Esquerra de l'Eixample — Eixample: L’Eixample occidental on una fàbrica es va convertir en campus, una presó en espai de memòria i un escorxador en parc: una quadrícula més tardana i densa, modelada per indústria, educació, control, ferrocarril i habitatge.
10. Sant Antoni — Eixample: Un mercat de ferro construït sobre la vora de les muralles que encara organitza menjar, roba, objectes usats, llibres, trobada i conflicte: Sant Antoni és una peça compacta de l’Eixample on la infraestructura comercial i la reforma del carrer han refet la identitat veïnal.
11. el Poble-sec — Sants-Montjuïc: Un barri obrer que s’enfila entre els teatres del Paral·lel i la roca de Montjuïc, fet de carrers estrets, immigracions successives, fàbriques, refugis, escales i associacions: la ciutat popular a la frontissa entre espectacle, treball i muntanya.
12. la Marina del Prat Vermell — Sants-Montjuïc: Una nova ciutat s’aixeca sobre prats drenats, camps d’indianes, colònies fabrils, habitatge obrer, magatzems i logística: la Marina del Prat Vermell és el lloc on Barcelona pot veure, gairebé illa per illa, com es fabrica un barri i qui assumeix el cost de la transformació.
13. la Marina de Port — Sants-Montjuïc: La Marina de Port no és un únic barri obrer al costat del port, sinó un mosaic de nuclis nascuts entre camps, fàbriques, habitatge d’empresa, reallotjaments i grans infraestructures; per llegir-lo cal seguir les distàncies entre peces, no buscar un centre monumental.
14. la Font de la Guatlla — Sants-Montjuïc: En menys de trenta hectàrees, la Font de la Guatlla comprimeix una font desapareguda, camps i fàbriques, habitatge obrer, una ciutat jardí inacabada, un bloc de 240 pisos i la vora monumental de Montjuïc: el barri es llegeix en els canvis bruscos d’escala.
15. Hostafrancs — Sants-Montjuïc: Hostafrancs va créixer on els camins de Barcelona, Sants i el Llobregat es trobaven: primer hostal i carretera, després mercat, fàbriques, habitatge obrer i comerç migrant; encara avui el barri funciona com una porta, però una porta també suporta tot el trànsit que travessa.
16. la Bordeta — Sants-Montjuïc: La Bordeta va créixer entre carretera, canal, fàbriques i habitatge obrer; avui Can Batlló mostra una cosa rara a Barcelona: un recinte industrial que no només es converteix en parc o promoció, sinó també en espai produït, negociat i gestionat des del barri.
17. Sants - Badal — Sants-Montjuïc: Sants-Badal sembla un barri sense monuments perquè la seva història està incrustada en allò ordinari: una densitat extrema, la frontera de la Riera Blanca, els carrers oberts sobre antics camps i molins, els rails que divideixen i una vida col·lectiva obligada a fabricar espai on gairebé no en quedava.
18. Sants — Sants-Montjuïc: Sants va ser poble, municipi industrial, laboratori cooperatiu i nus ferroviari abans de convertir-se en un barri de Barcelona; encara avui es pot llegir la tensió entre una comunitat que fabrica centralitat des de baix i una estació que reorganitza el territori des de dalt.
19. les Corts — les Corts: Les Corts va passar de plana de masies a municipi, barri industrial i centre d’oficines sense perdre del tot el seu nucli de poble; per entendre’l cal mirar alhora les cases baixes de la Concòrdia, les traces del vell estadi, les grans peces de la Diagonal i les absències deixades per la Colònia Castells.
20. la Maternitat i Sant Ramon — les Corts: Un barri batejat per una institució de cura i una parròquia reuneix pavellons maternals, memòria de dones i infants, blocs residencials, universitat i un dels estadis més coneguts del món; el seu paisatge explica com Barcelona va posar assistència, disciplina i espectacle sobre l’antiga plana rural.
21. Pedralbes — les Corts: Pedralbes és molt més que jardins, palaus i carrers tranquils: és un paisatge de poder construït amb un monestir de dones, grans propietats, treball agrícola i domèstic, murs, escoles, campus i una topografia que converteix distància, privacitat i verd en recursos desiguals.
22. Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes — Sarrià-Sant Gervasi: Tres nuclis dispersos converteixen Collserola en ciutat habitada: Vallvidrera mira Barcelona des d’un antic poble de muntanya, el Tibidabo barreja temple, parc i telecomunicacions, i les Planes creix al voltant del ferrocarril entre pendents on el bosc és alhora casa, infraestructura i risc.
23. Sarrià — Sarrià-Sant Gervasi: Sarrià conserva el gest d’un poble dins Barcelona —carrer Major, plaça, mercat, parròquia i antiga casa consistorial—, però la seva aparença tranquil·la és el resultat d’una llarga negociació entre agricultura, artesania, ferrocarril, estiueig, annexió, escoles, habitatge car i una vida associativa que encara fabrica centralitat pròpia.
24. les Tres Torres — Sarrià-Sant Gervasi: Les Tres Torres va néixer quan tres cases van donar un nom nou a l’antiga finca de Nena Cases; després, el tren, les torres amb jardí, les clíniques i els blocs d’alt nivell van fabricar un barri residencial on la privacitat és molt visible i la vida col·lectiva s’ha de buscar al mercat, la biblioteca, l’estació i les memòries d’allò que ja no hi és.
25. Sant Gervasi - la Bonanova — Sarrià-Sant Gervasi: Sant Gervasi - la Bonanova és un vessant fet de tres ciutats superposades: el vell nucli de Cassoles, les finques i torres d’estiueig, i un paisatge institucional de col·legis, convents, clíniques i equipaments científics que cada matí multiplica la població real del barri.
26. Sant Gervasi - Galvany — Sarrià-Sant Gervasi: Sant Gervasi - Galvany és el Sant Gervasi compacte: un barri de mercat, habitatge dens, comerç, escoles, consultes i vida nocturna on la renda alta no elimina la dependència d’una infraestructura quotidiana sostinguda per paradistes i treballadores de serveis.
27. el Putxet i el Farró — Sarrià-Sant Gervasi: El Putxet i el Farró són dos barris dins d’un nom administratiu: a dalt, una muntanya urbanitzada amb torres, blocs i un parc panoràmic; a baix, places, passatges i cases menudes cosides al voltant de Saragossa. La ronda del General Mitre n’és alhora frontera, tall i connector.
28. Vallcarca i els Penitents — Gràcia: Vallcarca i els Penitents és una vall on el planejament es pot veure a terra: cases que van créixer amb el pendent, un viaducte que salta el buit, solars oberts per dècades d’expropiació i enderroc, i equipaments comunitaris que intenten convertir una transformació imposada en ciutat habitable.
29. el Coll — Gràcia: El Coll és un pas de muntanya convertit en barri: un teixit compacte i costerut entre Vallcarca, la Teixonera i Park Güell, fet amb habitatge popular, pedreres, cases singulars, una editorial de còmics, un parc excavat en roca i un metro tan profund que l’ascensor forma part del trajecte.
30. la Salut — Gràcia: La Salut és el barri que continua quan s’acaba la postal de Park Güell: una muntanya residencial amb capelles, escoles, habitatges, escales i carrers pressionats per un parc mundial que va néixer com una urbanització privada fallida i avui també és camí quotidià del veïnat.
31. la Vila de Gràcia — Gràcia: La Vila de Gràcia és una antiga ciutat dins la ciutat: places que funcionen com sales d’estar col·lectives, carrers anteriors a l’Eixample, mercats, cooperatives i festes sostingudes per veïns, tot sota una pressió immobiliària, turística i nocturna que converteix l’èxit del barri en una disputa quotidiana.
32. el Camp d'en Grassot i Gràcia Nova — Gràcia: El Camp d’en Grassot i Gràcia Nova és la costura on una finca rural, bòbiles i indústria es van convertir en carrers; on la trama de Gràcia negocia amb el xamfrà de l’Eixample; i on una antiga fàbrica de seda, salvada per mobilització veïnal, encara ensenya com un barri fabrica els seus equipaments.
33. el Baix Guinardó — Horta-Guinardó: El Baix Guinardó és una frontissa de pendent suau on l’aigua elevada cap a la ciutat, una caserna convertida en jardins, habitatge dens i la gravetat quotidiana de Sant Pau expliquen millor el barri que cap mirador: aquí la infraestructura desapareguda continua ordenant els carrers.
34. Can Baró — Horta-Guinardó: Can Baró és un barri de vessant on una masia reconstruïda al segle XVII, pedreres, cases de periodistes, barraques, bateries antiaèries i blocs cooperatius comparteixen el mateix turó; les vistes espectaculars només tenen sentit si també es llegeix qui va construir, habitar i pujar aquesta pendent.
35. el Guinardó — Horta-Guinardó: El Guinardó és un barri construït dues vegades: primer amb cases i jardins sobre finques urbanitzades a finals del segle XIX, després amb blocs, mercat, escoles, salut i equipaments; el parc monumentalitza l’aigua i el pendent, però l’avinguda Mare de Déu de Montserrat explica la ciutat quotidiana.
36. la Font d'en Fargues — Horta-Guinardó: La Font d’en Fargues és una ciutat jardí nascuda al voltant d’una font, una finca i un projecte de 1912: torres, pendents i carrers tranquils semblen privats, però el Casal, les cooperatives de periodistes i les campanyes per Can Fargues mostren una història d’organització col·lectiva.
37. el Carmel — Horta-Guinardó: El Carmel és una ciutat de pendent construïda abans que arribessin molts dels serveis que una ciutat dona per descomptats: habitatges aixecats o ampliats per les famílies, murs que aguanten el terreny, escales convertides en carrers i una vida associativa que va obligar l’administració a reconèixer el barri. El sot de 2005 va fer visible de cop una història molt més llarga de risc, obra pública i desigualtat.
38. la Teixonera — Horta-Guinardó: La Teixonera no és un topònim de fauna, sinó una urbanització amb autor: Joaquim Taxonera va parcel·lar l’antiga finca de Can Grau i hi va impulsar, des de 1915, una colònia d’estiueig. Aquella trama de parcel·les, pous i jardins es va densificar fins a convertir-se en un dels barris més compactes de la muntanya, encaixat entre pendents i grans infraestructures.
39. Sant Genís dels Agudells — Horta-Guinardó: Una parròquia consagrada l’any 931, un petit nucli rural, blocs construïts durant el gran creixement de postguerra i el bosc de Collserola conviuen en un barri que Barcelona sol mirar només de passada. Sant Genís dels Agudells és antic, però la major part del seu habitatge és modern; és verd, però la pendent, la Ronda i la distància als serveis converteixen el paisatge en infraestructura quotidiana.
40. Montbau — Horta-Guinardó: Montbau és una hipòtesi urbanística construïda a escala real: blocs separats per espai verd, habitatge públic, equipaments i recorreguts de vianants projectats a finals dels anys cinquanta, seguits d’una segona fase que va augmentar densitat i va canviar la forma dels espais comuns. El barri permet veure com un pla modern es modifica, s’habita i envelleix.
41. la Vall d'Hebron — Horta-Guinardó: La Vall d’Hebron és una vall d’institucions: un monestir desaparegut, un hospital inaugurat sota el franquisme, campus de recerca, habitatges i recintes esportius construïts per als Jocs de 1992. La població resident és petita, però cada dia hi arriben milers de pacients, familiars, professionals, estudiants i esportistes.
42. la Clota — Horta-Guinardó: La Clota és una depressió verda que ha sobreviscut dins Barcelona no perquè el temps s’hi aturés, sinó perquè dècades de planejament incomplet, treball agrícola i resistència veïnal van frenar una transformació total. Horts, cases baixes, tallers i camins estrets conviuen ara amb projectes de parc, habitatge i equipaments que poden conservar-ne l’estructura o esborrar-la.
43. Horta — Horta-Guinardó: Horta es pot llegir com un antic municipi que encara conserva una centralitat pròpia: una plaça que havia estat mercat, carrers formats sobre camins i torrents, cases amb pous i safareigs, i una xarxa comercial que no depèn del centre de Barcelona per tenir sentit. El barri no és un “poble dins la ciutat” congelat, sinó un territori rural, industrial i residencial que ha canviat moltes vegades sense perdre del tot la seva gramàtica.
44. Vilapicina i la Torre Llobeta — Nou Barris: Vilapicina i la Torre Llobeta és un barri compost: nom rural documentat des de l'edat mitjana, casa pairal reconvertida en centre cívic, pesats corredors metropolitans i límit administratiu que deixa part de l'antic nucli de Santa Eulàlia a través de Fabra i Puig. Aquesta costura importa més que una unitat històrica artificial.
45. Porta — Nou Barris: Porta no és una “porta d’entrada” metafòrica a Barcelona. El nom conserva la memòria de Can Porta i d’un paisatge de masies, camps i camins absorbit per blocs, grans vies, comerç metropolità i equipaments. Llegir el barri bé significa passar de les finques supervivents a les places guanyades, i de les infraestructures que el travessen a les xarxes que el mantenen habitable.
46. el Turó de la Peira — Nou Barris: El Turó de la Peira és un barri de gran densitat construït sobre un relleu que havia estat finca i parc, marcat per habitatge accelerat, dècades d’organització veïnal i el trauma de l’aluminosi. La història no acaba amb l’esfondrament de 1990: continua en rehabilitacions, enderrocs, reconstruccions, equipaments i la pregunta de qui paga el manteniment d’una ciutat edificada de pressa.
47. Can Peguera — Nou Barris: Can Peguera és una excepció urbana que no va sobreviure per casualitat: un conjunt de cases barates públiques construït entre 1929 i 1932 per reallotjar famílies procedents principalment de les barraques de Montjuïc, condemnat durant dècades a desaparèixer i consolidat gràcies a la resistència veïnal. La seva escala baixa conserva una història de política d’habitatge, estigma, cures i dret a romandre.
48. la Guineueta — Nou Barris: La Guineueta és un barri de final dels anys seixanta construït sobre camps i al voltant d’un torrent, però el seu nom és més antic que els blocs: ve de Can Guineueta, una masia desapareguda. El parc, Ca n’Ensenya, les escoles i els grans equipaments de la vora permeten llegir com un polígon residencial va obtenir centralitat, memòria i espai públic.
49. Canyelles — Nou Barris: Canyelles és l’últim gran polígon residencial construït a Barcelona abans de la democràcia: blocs al vessant, espais amplis entre edificis i un barri que va rebre habitatges abans que escoles, comerç, transport o equipaments. La seva forma és planificada; la seva vida urbana, en canvi, va haver de ser reclamada i construïda pels residents.
50. les Roquetes — Nou Barris: Les Roquetes és un barri fet contra la pendent i contra l’espera institucional. Cases aixecades per famílies, carrers oberts sobre roca, clavegueres construïdes en diumenge i dècades de lluita per aigua, asfalt, transport i equipaments converteixen el vessant en un arxiu físic d’urbanisme popular.
51. Verdun — Nou Barris: Verdun és un triangle de només 23,7 hectàrees on caben dues grans operacions d’habitatge franquista, una densitat extraordinària i una vida de carrer sostinguda per comerç i xarxes locals. El nom d’una batalla europea es va convertir aquí en adreça domèstica, però la història real és la de milers de famílies vivint i reparant habitatges produïts amb urgència.
52. la Prosperitat — Nou Barris: La Prosperitat és un dels barris més densos i associativament potents de Barcelona: una trama de cases i blocs omplerta en poques dècades, amb places i equipaments conquerits abans de ser programats. El seu nom optimista no és un eslògan franquista genèric, sinó la petjada d’una cooperativa i d’un petit nucli residencial anterior al gran creixement.
53. la Trinitat Nova — Nou Barris: La Trinitat Nova és un barri construït dues vegades: primer, entre 1953 i 1963, com a habitatge públic ràpid per a una ciutat en creixement; després, des de finals dels noranta, mitjançant una remodelació que substituí blocs amb patologies i intentà mantenir la comunitat durant anys de trasllats, enderrocs i obra.
54. Torre Baró — Nou Barris: Torre Baró és una ciutat de muntanya construïda contra la gravetat i contra l’espera: cases aixecades progressivament, carrers oberts abans que arribessin tots els serveis, murs que sostenen parcel·les i una silueta de castell inacabat que ha acabat representant un barri molt més complex que la seva postal.
55. Ciutat Meridiana — Nou Barris: Ciutat Meridiana és una ciutat vertical planificada sobre un pendent que el projecte va subestimar: blocs, passarel·les, escales i ascensors que funcionen com una xarxa de transport quotidià, i una comunitat que ha hagut de convertir habitatge construït de pressa en barri complet.
56. Vallbona — Nou Barris: Vallbona és la frontera productiva que Barcelona encara conserva: aigua corrent al Rec Comtal, horts, masies, infraestructures metropolitanes i un barri petit que ha sobreviscut entre plans d’urbanització, aïllament i treball agrícola real.
57. la Trinitat Vella — Sant Andreu: La Trinitat Vella és una porta de Barcelona obligada a conviure amb tot allò que la ciutat fa passar per una porta: aigua, ferrocarril, autopistes, presó, mobilitat i arribades. Entre aquestes infraestructures, el barri ha produït centralitat pròpia.
58. Baró de Viver — Sant Andreu: Baró de Viver és un barri que ha hagut d’arxivar-se a si mateix perquè gairebé tot el seu primer paisatge residencial va ser substituït: cases barates de 1929, inundacions, annexió, metro, rondes, nous blocs i un mural que converteix memòria veïnal en espai públic.
59. el Bon Pastor — Sant Andreu: El Bon Pastor és una història de ciutat explicada a escala domèstica: 781 cases petites construïdes el 1929, una frontera municipal, fàbriques i riu, nou dècades de vida veïnal, un reallotjament conflictiu i quatre cases convertides en museu perquè la substitució no es confongui amb l’oblit.
60. Sant Andreu — Sant Andreu: Sant Andreu és una antiga capital municipal que encara ordena la vida al seu voltant: carrer major, plaça, mercat, parròquia, casetes obreres, fàbriques, cooperatives, Casa Bloc i un recinte industrial convertit el 2026 en museu del treball.
61. la Sagrera — Sant Andreu: La Sagrera és un antic espai sagrat convertit en corredor de pas, nucli industrial i barri residencial que fa dècades que viu al costat d’una estació promesa. Per entendre’l, cal mirar més enllà de les grues: plaça porticada, carrer antic, fàbriques, habitatge i vida col·lectiva.
62. el Congrés i els Indians — Sant Andreu: El Congrés i els Indians uneix dos barris fets en moments i llenguatges diferents: un polígon d’habitatge impulsat per l’Església després del Congrés Eucarístic de 1952 i un teixit anterior de cases i carrers associat a la memòria dels retornats d’Amèrica.
63. Navas — Sant Andreu: Navas no és un antic poble convertit en barri, sinó una peça de ciutat densa formada entre camins vells, blocs de postguerra, la Meridiana i habitatge quotidià. La seva història es llegeix en els canvis d’escala: casetes, passatges, illes compactes i una urbanització oficial que prometia jardí però va allotjar sobretot funcionaris del règim.
64. el Camp de l'Arpa del Clot — Sant Martí: El Camp de l’Arpa del Clot conserva una ciutat que va començar a urbanitzar-se abans que el pla Cerdà arribés fins aquí: camins torts, passatges estrets, cases modestes, fàbriques reutilitzades i una frontera dura amb la Meridiana. Fins i tot el nom és una correcció pendent: abans de l’arpa hi havia probablement una arca de pedra.
65. el Clot — Sant Martí: El Clot és un antic nucli de Sant Martí format en una plana baixa d’aigua, camins, mercat i treball industrial. Encara es pot llegir com una ciutat completa: carrer major, plaça, habitatge, cooperativisme, farineres i un parc construït amb les restes dels tallers ferroviaris.
66. el Parc i la Llacuna del Poblenou — Sant Martí: El Parc i la Llacuna del Poblenou uneix dos noms, diverses vores i una de les transformacions urbanes més intenses de Barcelona. Sota campus, oficines, museus i torres hi ha una plana humida drenada, fàbriques, tallers, habitatge obrer i una lluita encara oberta sobre qui pot continuar vivint i treballant al 22@.
67. la Vila Olímpica del Poblenou — Sant Martí: La Vila Olímpica sembla un barri nascut de cop el 1992, però el seu sòl conté una història anterior de fàbriques, vies, platges de treball i habitatge obrer. Llegir-la bé exigeix veure alhora la ciutat olímpica planificada, el paisatge industrial eliminat i la vida quotidiana que ha convertit allotjaments temporals en barri permanent.
68. el Poblenou — Sant Martí: El Poblenou va ser horta, aiguamoll, barri obrer, “Manchester català”, platja industrial i laboratori de reutilització fabril abans de convertir-se en marca creativa. La seva força no és una sola època, sinó la convivència conflictiva entre Rambla, habitatge popular, fàbriques, cementiri, tallers, artistes, tecnologia i vida veïnal.
69. Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou — Sant Martí: Diagonal Mar és el lloc on l’avinguda Diagonal arriba al mar travessant un paisatge refet amb torres, centre comercial, parc, habitatge i platja. Sembla una peça acabada, però revela una negociació inacabada entre sòl industrial, promoció privada, espai públic, ecologia litoral i vida residencial.
70. el Besòs i el Maresme — Sant Martí: El Besòs i el Maresme és un barri d’habitatge massiu, migració, indústria, escola, associacionisme i frontera metropolitana. Entre els polígons de mitjan segle XX i el Fòrum s’hi concentra una història de ciutat construïda ràpid, completada pels residents i ara sotmesa a una regeneració material de gran escala.
71. Provençals del Poblenou — Sant Martí: Provençals del Poblenou és el lloc on la vella geografia de Sant Martí, la carretera de Pere IV, grans recintes fabrils i la transformació 22@ se superposen amb més claredat. No és una extensió anònima del Poblenou: conserva una escala productiva, uns buits i unes disputes pròpies.
72. Sant Martí de Provençals — Sant Martí: Sant Martí de Provençals conserva, enmig d’un barri residencial molt dens, un dels nuclis més antics del pla de Barcelona: església, masies, camins i terres de conreu. La seva història no és un salt del món rural als blocs, sinó una llarga successió de parròquia, municipi, indústria, habitatge massiu, parc i equipaments culturals.
73. la Verneda i la Pau — Sant Martí: La Verneda i la Pau és un barri fet de capes que encara es poden distingir: camps i recs, fàbriques, polígons d'habitatge, cooperatives, blocs reconstruïts i equipaments conquerits. Els seus dos noms uneixen un paisatge d'aigua i arbres amb una consigna del franquisme que el veïnat va acabar resignificant.