Cases barates: habitatge provisional que va durar un segle

Una casa baixa, una vida sencera

A Can Peguera, la porta de casa dona gairebé directament al carrer. No hi ha vestíbul comunitari ni ascensor; la distància entre la taula de la cuina i la vorera és mínima. Aquesta proximitat, que els plànols podien llegir com a pobresa constructiva, va permetre també una vida de portes obertes, vigilància mútua, criatures al carrer i una memòria compartida que no cabia en la categoria administrativa d’“allotjament provisional”.^[1]

Les cases barates de Barcelona van néixer en un moment d’urgència urbana. Les obres vinculades a l’Exposició Internacional de 1929 i els desallotjaments associats exigien reallotjar famílies amb pocs recursos. Quatre grups —a Can Peguera, Bon Pastor, Baró de Viver i Eduard Aunós— es van construir lluny del centre, amb habitatges petits, costos baixos i serveis inicialment insuficients. Allò que havia de resoldre ràpidament un problema va començar a produir una forma estable de ciutat.

La perifèria no era buida

La distància formava part del dispositiu. Les famílies eren desplaçades cap a terrenys perifèrics, separats dels llocs de treball i dels serveis per vies, descampats o cursos d’aigua. Però els residents no van esperar que el municipi completés el barri. Van adaptar les cases, afegir-hi peces, cuidar els espais comuns i reclamar transport, escoles, clavegueram i equipaments. La política d’habitatge no s’acabava quan es lliurava una clau; començava una negociació de dècades sobre què volia dir ser ciutat.^[2]

A Can Peguera, la supervivència de moltes cases baixes permet llegir aquesta acumulació. El valor no és només arquitectònic. És la relació entre habitatge, carrer i xarxa veïnal. Conservar les parets sense conservar la possibilitat de viure-hi seria una forma buida de patrimoni.

Quatre destins diferents

Bon Pastor va seguir una altra trajectòria. La substitució progressiva de les cases per blocs nous va prometre habitatges amb millors condicions, però també va desfer una morfologia i va obligar a decidir què calia preservar. El procés d’enderroc, encara visible el 2024, va convertir algunes cases en peces de memòria mentre la major part del conjunt desapareixia.^[3]

A Baró de Viver i Eduard Aunós, renovacions i transformacions successives van reduir o esborrar bona part dels conjunts originals. Les diferències mostren que no hi havia un destí inevitable. Cada barri va ser travessat per decisions urbanístiques, capacitat d’organització, estat dels edificis, valor del sòl i maneres distintes d’entendre el reallotjament.

Quan millorar també pot desfer

Una casa petita i deteriorada no ha de ser romantitzada. Humitats, manca d’aïllament, superfícies reduïdes o instal·lacions obsoletes són problemes reals. Però tampoc es pot suposar que la millor solució sigui sempre substituir la casa per un pis sense preguntar què passa amb les relacions, els costos, els espais exteriors i el dret de retorn.

La història de les cases barates obliga a separar tres coses que sovint s’ajunten: la qualitat física de l’habitatge, el valor social del barri i el valor immobiliari del terreny. Millorar la primera no hauria d’exigir destruir la segona per alliberar la tercera.

El temps canvia el significat

El municipi va construir habitatges barats per resoldre una urgència. Els habitants hi van construir biografies, institucions, amistats i lluites. Després d’un segle, la pregunta ja no és si aquelles cases complien bé la funció provisional de 1929. És qui pot decidir què es conserva, què es transforma i qui continua vivint-hi.

A Can Peguera, una porta encara s’obre gairebé directament al carrer. La distància és petita. La història que hi cap és enorme.