La Barcelona que no es va construir

Un dibuix encara no és una ciutat

La Barcelona no construïda sovint arriba en un full seductor: una avinguda travessa illes densament edificades, unes torres s’alcen al costat del mar, un centre monumental es contempla des de l’aire. El dibuix elimina la pols, els lloguers, els límits de propietat i les persones que haurien hagut de marxar. Abans d’admirar-lo, l’atles ha de preguntar quin document tenim al davant. Una proposta de concurs no és un pla aprovat. Un pla aprovat no és una obra finançada. I una obra començada i abandonada és una altra cosa.

La distinció importa perquè, altrament, els projectes no realitzats poden semblar més poderosos del que van arribar a ser. El seu valor històric rau en les decisions que els envolten: qui els va encarregar, quin sòl reclamaven, quin problema deien resoldre i per què es va triar un altre futur.

Barcelona, 1859

El debat sobre l’eixample de la ciutat ofereix l’exemple inicial més clar. L’enderroc de les muralles va obrir una pregunta enorme: com havia de créixer Barcelona sobre el pla? Les propostes relacionades amb el concurs de 1859 i la decisió entorn del pla d’Ildefons Cerdà no discutien només formes de carrer. Expressaven relacions diferents entre la ciutat antiga, els municipis del voltant, la mobilitat, la propietat i el poder públic.^[1]

L’Eixample existent pot fer que les alternatives semblin fracassos inevitables. No ho eren. Llegir-les retorna incertesa a un moment convertit després en mite d’origen.

El fracàs deixa rastre

Alguns projectes desapareixen del tot. Altres sobreviuen com una parcel·la reservada, un carrer interromput, uns fonaments, una cruïlla eixamplada o un edifici pensat per a un conjunt més gran. Els documents reunits a Barcelona projecta mostren que la ciutat no construïda forma part de la història documental de la ciutat construïda.^[2] Una via cancel·lada pot condicionar durant anys les expectatives sobre el sòl. Un equipament promès pot ordenar una campanya veïnal encara que l’edifici no arribi. Un projecte parcial pot determinar la posició de tot el que es construeix després.

La comparació correcta no és, doncs, una renderització brillant al costat d’una fotografia actual. És proposta, decisió i conseqüència. Què s’hauria enderrocat? Qui hauria guanyat amb la connexió? Què es va construir al seu lloc? Quin problema va continuar obert?

Contraplans

L’arxiu de possibilitats no pot contenir només arquitectes i administracions. Les organitzacions veïnals també han dibuixat itineraris, equipaments, parcs i alternatives d’habitatge. Sovint eren propostes concretes: una escola en un solar, la conservació d’una fàbrica, un pas sobre una infraestructura, una plaça en comptes d’un altre bloc. Els projectes de memòria popular conserven part d’aquestes campanyes i del coneixement local que les sostenia.^[3]

Un contrapla que no s’aprova pot transformar la ciutat si obliga el projecte oficial a reduir-se, desplaçar-se o justificar-se. L’èxit no es mesura només en formigó.

La ciutat que va guanyar

Els projectes no construïts fan que la ciutat existent sembli menys natural. Revelen que una via és una decisió entre alternatives, que una illa conservada pot haver escapat d’un enderroc i que un solar buit pot ser el residu d’un projecte que va perdre el seu moment polític.

El mapa més útil permetria col·locar una proposta documentada sobre els carrers actuals, retirar-la i examinar les conseqüències del seu fracàs. Cap perfil futurista. Només la geografia exacta d’una decisió.

Barcelona també està feta d’edificis rebutjats, carreteres aturades sobre el paper i futurs que només conserven l’estructura d’un argument dins d’un arxiu.