La ciutat més enllà de l’Eixample

Quan el xamfrà deixa de servir

El xamfrà permet reconèixer l’Eixample gairebé sense mirar el nom del carrer. Però si l’utilitzem com a mesura de tota Barcelona, la resta de la ciutat apareix com una col·lecció d’excepcions. Sant Andreu sembla massa estret, Poblenou massa fragmentat, Roquetes massa costerut, Montbau massa obert. El problema no és en aquests llocs. És en la gramàtica única amb què intentem llegir-los.

L’Eixample és una transformació decisiva, no el patró del qual totes les altres formes serien desviacions.^[1] Barcelona és un arxipèlag de sistemes urbans produïts per economies, relleus i moments històrics diferents.

La gramàtica del poble

A Sant Andreu, Carrer Gran funciona com una columna vertebral. Els carrers laterals, places, església, comerç i institucions s’ordenen al voltant d’un centre anterior a l’annexió. La unitat no prové d’una quadrícula repetida, sinó d’una successió de relacions urbanes construïdes al llarg del temps.^[2]

Aquesta forma apareix també a Gràcia, Horta, Sants o Sarrià amb variants pròpies. El barri és llegible perquè conserva el centre d’un municipi, no perquè reprodueixi una illa ideal.

La gramàtica productiva

Al Poblenou, la parcel·la industrial va produir naus, passatges, xemeneies, vies i habitatges. Carrers regulars podien coexistir amb recintes immensos i accessos determinats per la logística. La forma urbana responia al moviment de materials i al treball, no només a la circulació residencial.^[3]

Quan les fàbriques desapareixen, les parcel·les continuen condicionant la reconversió. Una antiga nau pot convertir-se en oficina, un recinte en parc, una línia ferroviària en passeig. El nou Poblenou no substitueix completament l’anterior: construeix sobre els seus límits.

La gramàtica del pendent

A Roquetes o Torre Baró, la topografia decideix abans que el dibuix. Escales, murs, girs i parcel·les petites resolen la diferència de nivell. El carrer és una negociació amb el terreny. Una línia recta pot ser impracticable; un recorregut aparentment indirecte pot ser l’únic possible.

Montbau ofereix una resposta planificada al vessant. Blocs, plataformes i espais verds produeixen una ciutat oberta que tampoc s’assembla a l’Eixample. No és falta de carrer: és una altra relació entre edifici, terreny i espai comú.

La gramàtica del port i del polígon

La Barceloneta té la seva pròpia quadrícula, però va néixer d’una lògica marítima i militar, amb parcel·les estretes i una relació directa amb port i platja. Als barris del Besòs, els grans blocs i espais intermedis responen a operacions massives d’habitatge i infraestructura. Aquí, l’escala no és la casa entre mitgeres sinó el conjunt.

Cada gramàtica produeix avantatges i problemes diferents. La trama densa pot sostenir comerç i dificultar ventilació. El polígon obert pot oferir llum i crear distàncies. El pendent pot donar vistes i negar accessibilitat. No hi ha una forma única que resolgui la ciutat.

Un atles de gramàtiques

Llegir més enllà de l’Eixample significa preguntar, a cada lloc, què va organitzar-lo: un camí, una fàbrica, una estació, una pendent, un canal, un projecte d’habitatge. Llavors la ciutat deixa de tenir un centre formal i moltes perifèries defectuoses. Apareixen múltiples centres i formes completes.

Quan s’acaba el xamfrà, Barcelona no perd ordre. Canvia de llengua.