Mida de l’habitatge, lloguer i sobreocupació

El pis que hi ha darrere de la mitjana

Una xifra de lloguer per barri comprimeix molts habitatges en un sol número. Al darrere hi pot haver un pis petit d’abans de la guerra sense ascensor, un bloc de postguerra amb tres dormitoris, un habitatge subdividit, un apartament nou o una habitació llogada sense un contracte convencional. Dos lloguers mensuals iguals poden produir, per tant, vides radicalment diferents.

Les sèries oficials de Barcelona permeten comparar els lloguers entre llocs i al llarg del temps, però la dada només adquireix sentit al costat de la superfície, els ingressos i la composició de la llar.^[1] Un habitatge més gran pot costar més i, alhora, oferir més espai per persona. Un barri amb lloguers més baixos pot continuar sent menys assequible si els salaris també són inferiors o si la mala qualitat de l’habitatge genera altres costos.

L’habitació es converteix en unitat

Quan un pis sencer queda fora d’abast, l’habitació es converteix en la unitat pràctica del mercat de l’habitatge. Compartir pot ser una elecció de companyia o flexibilitat; també pot ser l’única manera de continuar vivint a la ciutat. L’Observatori Metropolità de l’Habitatge descriu l’habitatge compartit com una estratègia residencial consolidada, no com una excepció marginal.^[2]

Aquest canvi altera la geografia domèstica. La cuina es converteix en un espai amb horaris. La sala d’estar passa a ser un altre dormitori. L’emmagatzematge desapareix. La privacitat es negocia amb portes, auriculars i franges de temps. El preu de mercat d’una habitació diu ben poc sobre l’estabilitat de la llar, els noms que consten al contracte o la possibilitat d’empadronar-s’hi.

La sobreocupació s’amaga a plena vista

La sobreocupació no es veu a la façana. Depèn de la relació entre persones, habitacions, superfície útil i estructura de la llar. Un pis pot complir un recompte simple d’ocupació i, tanmateix, obligar a concentrar en una mateixa cambra horaris incompatibles de feina, son i cura. Durant una onada de calor, una malaltia o el teletreball, cada metre quadrat que falta es torna més important.

La geografia és desigual perquè l’habitatge antic, els pisos petits, la demanda alta i els ingressos baixos se superposen de manera diferent. Al Raval o al Poble-sec, la pressió pot operar sobre un parc antic i subdividit. Als polígons exteriors, pisos nominalment més grans poden allotjar famílies extenses o diverses llars. A les àrees turístiques i de demanda elevada, la conversió en allotjament temporal o lloguer moblat car modifica el que queda disponible per als residents permanents.

L’assequibilitat és una relació

Un lloguer no és assequible perquè estigui per sota de la mitjana de la ciutat. L’assequibilitat és la relació entre el cost de l’habitatge i els recursos que queden després de pagar-lo. La recerca municipal i metropolitana segueix la dificultat creixent d’aconseguir habitatge sense sacrificar altres necessitats.^[3] Les fiances, els honoraris, els subministraments i les despeses de mudança fan el llindar encara més alt.

Per això hi pot haver desplaçament sense un desnonament formal. Una llar marxa quan la renovació següent esdevé impossible, quan un infant necessita una altra habitació, quan l’ascensor es torna imprescindible o quan compartir deixa de ser suportable. L’adreça canvia abans que l’estadística registri una crisi.

Mesurar l’interior

Un bon atles de l’habitatge no pintaria els barris només segons el lloguer. Posaria quatre elements de costat: cost, superfície, ingressos i persones per habitatge. Mostraria les dades que falten i distingiria els contractes sencers del mercat d’habitacions, preguntant qui queda fora de les sèries oficials.

La crisi es mesura en euros. Es viu en portes que no es poden tancar, taules que han de convertir-se en escriptoris i llits, i en la distància entre la casa que una llar té i la que necessita.