Urbanitzar sota el franquisme

Blocs abans que ciutat

A Montbau, blocs residencials llargs s’aixequen sobre terrasses retallades al pendent de la Vall d’Hebron. La seva disposició expressa una ambició moderna recognoscible: sol, aire, espai obert i una relació planificada entre els edificis. En altres llocs, els grans polígons van arribar com una successió d’habitatges abans que la maquinària ordinària de la vida urbana. Un pis podia existir abans que l’escola, el dispensari, l’autobús o la plaça pavimentada.

La Barcelona de la dictadura no va créixer segons un únic model. Els programes públics i semipúblics d’habitatge, les iniciatives vinculades a l’Església, la construcció especulativa privada, l’autoconstrucció tolerada i els nuclis de barraques que encara persistien van funcionar alhora. El Congrés, Montbau, el Besòs, la Verneda, Ciutat Meridiana i la Trinitat Nova no es poden reduir, per tant, a una sola categoria anomenada “perifèria”. Són respostes diferents a una mateixa pressió: com allotjar una població metropolitana que creixia ràpidament mentre la terra, el finançament i el poder polític continuaven repartits de manera profundament desigual.^[1]

Planificar sense ciutadania

La planificació autoritària podia traçar carrers, repartir solars i aprovar milers d’habitatges sense permetre que els residents decidissin què necessitava un barri. El resultat no era sempre una arquitectura dolenta. Alguns conjunts estaven dissenyats amb cura; alguns blocs privats tenien una qualitat tècnica pitjor. El dèficit democràtic era la separació entre produir habitatges i produir vida col·lectiva.

Aquesta separació es feia visible en el fang, les caminades llargues, les aules saturades i els trajectes que exigien diversos transbordaments. També apareixia en la distància entre el plànol promocional i el polígon habitat. L’arxiu de Montbau documenta un assentament planificat; les memòries veïnals expliquen com el pla es va completar, modificar i viure.^[2] La història del Congrés també uneix un projecte institucional d’habitatge amb la construcció més lenta d’un barri al seu voltant.^[3]

Els serveis es van convertir en política

Demanar un semàfor o una línia d’autobús pot semblar modest al costat de la política constitucional. Sota una dictadura, podia convertir-se en una reclamació pràctica de ciutadania. Les associacions veïnals reunien proves, organitzaven assemblees, editaven butlletins i es mobilitzaven per escoles, clavegueram, centres de salut, zones verdes i carrers més segurs. Sovint les dones sostenien aquestes campanyes perquè les mancances d’aigua, transport, educació i cura repercutien directament en el treball quotidià de les llars.

Als últims anys del franquisme, els districtes exteriors de la ciutat contenien xarxes d’organització denses. Les seves victòries no van esborrar l’origen dels polígons, però sí que en van modificar el teixit: un solar reservat es convertia en escola; una cruïlla perillosa obtenia un pas; un pendent buit es transformava en parc; un bloc llunyà entrava al mapa de l’autobús. Els projectes de memòria popular conserven aquesta història com una successió de demandes concretes, no com una transició abstracta cap a la democràcia.^[4]

La dictadura continua dins del plànol

El règim polític es va acabar; bona part del seu habitatge continua dempeus. Els edificis envelleixen, l’accessibilitat es torna urgent i la població canvia. Alguns conjunts tenen una construcció sòlida i espais oberts generosos. D’altres arrosseguen defectes, aïllament o pendents que encara condicionen les oportunitats. La rehabilitació ha de llegir, per tant, el pla original amb precisió i no tractar qualsevol bloc de postguerra com un objecte fracassat.

El llegat més revelador és el desajust entre la rapidesa amb què es van construir habitatges i la lentitud amb què van arribar els serveis públics. L’urbanisme franquista va fer Barcelona més gran. La mobilització veïnal va convertir bona part d’aquella expansió en ciutat.