La Barcelona autoconstruïda

Una escala abans que un carrer

A Roquetes, alguns recorreguts pugen per escales perquè el pendent no permetia fingir que el terreny era pla. Les cases es van adaptar a parcel·les difícils, murs i desnivells. El mapa pot semblar irregular; vist des de terra, és el registre de moltes decisions petites: on es podia posar una habitació, com arribar-hi, per on passaria l’aigua, què calia aguantar perquè la casa no rellisqués.

Aquesta Barcelona no va ser dibuixada d’una vegada. Va créixer per acumulació. Famílies arribades a la ciutat compraven o ocupaven terrenys barats, sovint lluny dels serveis, i construïen amb els materials i el temps disponibles. Una paret avui, una coberta demà, una planta més quan els diners i la necessitat ho permetien. L’autoconstrucció era una tècnica, però també una economia de supervivència.^[1]

Casa no volia dir ciutat

Aixecar un habitatge no garantia tenir carrer, clavegueram, aigua corrent, escola, transport o adreça reconeguda. En molts sectors de Torre Baró, Roquetes, el Carmel, Can Baró o les vores de la Trinitat, la ciutat formal arribava tard i sovint després de campanyes insistents. Els residents havien de demostrar una vegada i una altra que el lloc on vivien mereixia serveis públics.

Aquesta distància entre casa i ciutat és central. L’administració podia considerar irregular una construcció, però depenia de les persones que hi vivien per consolidar el terreny, mantenir camins i organitzar demandes. Allò que després apareixia com una millora municipal sovint havia començat com una feina col·lectiva o una protesta veïnal.^[2]

Autoconstrucció i barraquisme

No tots els habitatges precaris eren iguals. Les barraques de Montjuïc, Somorrostro o el Carmel podien ocupar terrenys sense una parcel·lació estable i amb materials molt fràgils. Altres sectors d’autoconstrucció combinaven compra informal de sòl, petites cases permanents i ampliacions successives. Les dues històries s’entrecreuen, però no s’han de convertir en una sola categoria.

El Turó de la Rovira concentra diverses capes: infraestructura militar, assentament de barraques, desaparició del barri informal i posterior museïtzació del lloc. La vista panoràmica que avui atrau visitants se superposa a una geografia de famílies que van convertir una posició antiaèria abandonada en espai domèstic.^[3]

Quan arriba el planejament

La regularització pot portar serveis i seguretat. També pot imposar enderrocs, carrers sobredimensionats o habitatges nous que no respecten les relacions existents. El planejament entra en un territori que ja ha estat planejat des de baix, encara que no tingui plànols oficials. Cada escala, mur i passatge conté una resposta a la topografia i a la manca de recursos.

Per això, “urbanitzar” no és començar des de zero. És negociar amb una ciutat ja feta, decidir quines solucions quotidianes es mantenen i qui suporta el cost de la normalització.

Qui va construir Barcelona

L’autoconstrucció acostuma a explicar-se com absència: absència de planejament, de qualitat o d’Estat. També és presència. Presència de coneixement pràctic, xarxes de parentiu, treball fora de jornada i organització política. No cal idealitzar-la per reconèixer que moltes famílies van fer la feina que la ciutat formal no havia volgut assumir.

A Roquetes, l’escala continua pujant abans que el carrer pugui fer-ho. Cada graó resol el pendent. Junts, expliquen una ciutat construïda pels qui exigien ser-ne ciutadans.