Els pobles que Barcelona va absorbir

Una plaça que encara sembla un centre

A la plaça de la Vila de Gràcia, la torre del rellotge continua dreta al mig d’un espai que no sembla una perifèria incorporada, sinó el centre d’una ciutat petita. L’antic ajuntament, els carrers estrets i la successió de places recorden que Gràcia va créixer amb una lògica pròpia abans que Barcelona la convertís en districte.^[1]

Aquesta història es repeteix amb formes diferents a tot el municipi actual. La Barcelona moderna no es va limitar a estendre’s sobre camps buits. Va incorporar pobles i municipis que ja tenien parròquies, mercats, fàbriques, camins, cementiris, societats, festes i conflictes polítics. L’annexió va suprimir ajuntaments. No va esborrar la ciutat que havien organitzat.

La corona de municipis

Durant el segle XIX, el creixement industrial i demogràfic va enfortir les poblacions del pla. Sants s’articulava al llarg de la carretera de Madrid i al voltant de fàbriques; Sant Martí de Provençals combinava agricultura, nuclis antics i una industrialització que acabaria fent del Poblenou un gran paisatge fabril; Sant Andreu de Palomar mantenia un centre lineal, institucions pròpies i una relació estreta amb el Rec Comtal.^[2][3]

Gràcia va desenvolupar una trama densa de parcel·les i places. Horta conservava una geografia de valls, rieres, masies i torres. Sarrià mantenia una identitat municipal i social prou forta per resistir l’annexió més temps que la majoria. Cada cas pertanyia a una Barcelona metropolitana en formació, però no a la mateixa Barcelona.

Què va canviar l’annexió

La incorporació permetia pensar xarxes a una escala més gran: clavegueram, transport, fiscalitat, carrers i planejament. També concentrava poder. Decisions que abans es prenien en un ajuntament local passaven a dependre de la plaça de Sant Jaume. El nom del municipi podia convertir-se en nom de districte, barri o conjunt de barris, però la seva antiga jurisdicció ja no coincidia necessàriament amb la nova divisió.

Aquesta diferència encara confon els mapes. “Sant Martí” pot designar un antic municipi, un districte actual o una història compartida per barris molt diferents. “Sant Andreu” pot referir-se al nucli antic, al districte o a un sentiment de pertinença que creua límits oficials. L’atles administratiu ordena. La memòria local desborda.

El que va sobreviure

Sobreviuen centres antics, eixos comercials, campanars, mercats i festes majors. Sobreviuen també rivalitats i vocabularis: anar “a Barcelona” podia continuar tenint sentit després de formar-ne part. Els clubs, ateneus, cooperatives, parròquies i entitats van mantenir una escala de vida que no coincidia amb la metròpoli.

A Sant Andreu, el carrer Gran encara funciona com una columna vertebral anterior a la integració en la gran ciutat. A Sants, la carretera, els teixits industrials i la xarxa associativa expliquen una centralitat pròpia. A Sant Martí, les distàncies entre Clot, Poblenou i els sectors del Besòs recorden que l’antic municipi contenia mons diversos abans de ser fragmentat administrativament.

Absorbir no és homogeneïtzar

Barcelona va guanyar territori i població. Els municipis annexats van perdre sobirania formal. Però la relació no va ser una dissolució completa. Els antics pobles van continuar produint identitat, organització i formes urbanes que obligaven el centre a negociar amb múltiples centres locals.

Tornem a la plaça de la Vila. El rellotge continua marcant l’hora des del centre de Gràcia. Ja no regula un municipi independent. Encara indica que aquell lloc no va començar com un barri.