Barcelona abans de Cerdà

El camí abans del carrer

Passeig de Gràcia sembla avui una peça central de l’Eixample. Abans de ser passeig urbà i eix comercial, la seva direcció connectava la ciutat emmurallada amb la vila de Gràcia. La futura quadrícula no va inventar totes les línies: va haver de creuar, incorporar o rectificar una geografia existent.

El mateix passava a la carretera de Sants, al camí de Sant Andreu, als eixos cap al Clot i a les rutes que sortien dels portals. El pla de Barcelona ja era un territori de moviment. Carros, mercaderies, persones, aigua i bestiar havien dibuixat una xarxa abans que l’urbanisme la convertís en carrers.

El buit militar

Al voltant de les muralles hi havia una zona sotmesa a restriccions militars. La ciutat densa quedava continguda mentre l’espai exterior no podia urbanitzar-se lliurement. Aquesta separació va fer més visible el contrast entre una Barcelona comprimida i les poblacions del pla que creixien per altres vies.

Quan les muralles van perdre la seva funció i van començar a enderrocar-se, el debat no era només com ampliar la ciutat. Era qui controlaria un sòl immens, com es connectarien municipis i infraestructures i quin model de vida produiria la nova extensió.^[1]

Un pla treballat

Fora muralles hi havia agricultura, recs, masies, convents, cementiris, fàbriques i finques. El Rec Comtal travessava el nord de la plana; els camins estructuraven parcel·les; les primeres indústries buscaven aigua, espai i connexions. Gràcia, Sants, Sant Martí i altres municipis no eren satèl·lits passius, sinó centres amb desenvolupaments propis.

Per això, la quadrícula de Cerdà és més fàcil de reconèixer on va poder imposar una regularitat extensa i més complexa allà on topava amb eixos, propietats i nuclis anteriors. Les excepcions no són errors del pla: són proves de la ciutat precedent.

1859: decidir la ciutat futura

El 1859 va concentrar una disputa sobre la nova Barcelona. Diferents propostes competien per definir la forma de l’extensió, i el projecte de Cerdà acabaria establint la gran estructura de l’Eixample.^[2] El pla proposava una xarxa oberta, circulació, ventilació i una nova relació entre illa, carrer i equipaments.

La seva aplicació, però, no va ser una traducció pura del dibuix. Propietat, negoci, ordenances i construcció van modificar densitats, patis i usos.^[3] La ciutat construïda és el resultat de la trobada entre projecte i interessos que l’anaven materialitzant.

Veure el que hi havia abans

Algunes esglésies, masies i traçats antics van quedar atrapats dins les illes. Alguns carrers canvien d’angle perquè segueixen un camí anterior. La Diagonal talla la trama com una línia metropolitana; altres eixos conserven direccions molt més antigues.^[4]

Llegir Barcelona abans de Cerdà no redueix el valor del seu pla. El fa més precís. La quadrícula no va caure sobre un paper blanc: va negociar amb un territori ja habitat, treballat i disputat.

A Passeig de Gràcia, la ciutat sembla avançar en línia recta. Sota la recta continua el camí que portava d’una ciutat a una altra.